Com bé sabeu, aquests dies estam preparant un acte per tal d’homenatjar dos poetes illencs a la ciutat de Barcelona, Bartomeu Rosselló-Pòrcel i Marià Villangómez, que se celebrarà dia 1 de febrer al CAT de la Vila de Gràcia. Per tal de què coneixeu una mica més als nostres homenatjats, en aquest cas compartim amb vosaltres la biografia, força interessant, del poeta mallorquí.
Bartomeu Rosselló-Pòrcel, l’ “àngel adolescent”, ha passat a la història de la literatura catalana per la seva vida, curta, apassionada i tràgica, en uns temps convulsos. Nascut a Palma, al barri del Puig de Sant Pere, l’any 1913, en una família treballadora, se li despertà aviat la dèria per les lletres. Alumne, a l’Institut Balear, de Gabriel Alomar, escriptor i un dels primers teòrics del catalanisme d’arrel progressista, als setze anys va publicar una antologia de poetes mallorquins compilada per ell mateix.
El 1930 ja és a Barcelona, becat, per estudiar-hi Filosofia i Lletres. Viu a la Residència d’Estudiants del carrer Urgell, germana de la Institución Libre de Enseñanza de Madrid, i que dirigeix el també mallorqui Miquel Ferrà. Frueix amb intensitat la vida universitària d’època republicana: coordina les publicacions de la Residència –on publicaran Joan Vinyoli i Marià Manent, entre d’altres- i hi té cura de la biblioteca, es fa amic de professors seus com Carles Riba, Pierre Vilar o Joan Coromines, i connecta, de seguida, amb companys de la seva edat com Joan Teixidor, Amàlia Tineo, Mercè Muntanyola i la persona amb qui tendrà una relació més estreta: Salvador Espriu. Ell i Espriu seran amics corals malgrat les evidents diferències ideològiques que els separen. Rosselló-Pòrcel és un vitalista convinçut, rebel, contundent, explosiu, que es defineix català de Mallorca i comunista. El 1931 la proclamació de la República i l’anunci de Macià el deixen frapat “’Quin entusiasme! És gros. D’aquí se senten els crits. La Rambla, la Rambla!” escriu al seu amic Gabriel Fuster “Gafim”.
El 1933 coincidint amb el final de la carrera participa en el mític viatge d’estudis per les dues riberes de la Mediterrània que el govern de la República organitza a bord del creuer “Ciutat de Cadis” amb la flor i nata de l’alumnat i el professorat universitari d’esquerres del moment. L’acompanyen Espriu i les seves amigues Amàlia Tineo i Mercè Muntanyola i visitaran ports del Magrib, Egipte, Palestina, Grècia, Itàlia, Sicília, Malta, Xipre i Turquia, inclosa Istambul, que el fascina. Serà una experiència absolutament inoblidable que el marcarà. Aquell any, publica “Nou poemes”, i el següent, el 1934, veurà la llum “Quadern de Sonets”, fruit poètic dels sis anys d’estudis a Barcelona. El 1934 va a Madrid amb la intenció de fer el doctorat. Allà contacta i fa amistat amb integrants de la Generació del 27 castellana: Lorca, Albertí i, sobretot, Dámaso Alonso, que l’ajuda a trobar feina de professor. Fa algunes traduccions –d’André Gide i de textos medievals francesos- i escriu moltíssim. Des d’allà viu amb passió revolucionària el que succeeix al seu voltant. “La batalla és cada dia més clara entre els dos extrems i nosaltres som molts més. Hem de guanyar per força.” diu al seu mestre Gabriel Alomar, en una postal d’aquells mesos. El febrer de 1936, abans de les eleccions, envia un telegrama al seu amic palmesà Robert Massanet amb un sol missatge “Vota comunista”.
L’aixecament feixista de juliol d’aquell any l’obliga a tornar als Països Catalans, a casa. Farà classes a l’Institut Pi i Margall –avui Milà i Fontanals-, on els seus alumnes l’adoren i, uns mesos després del seu retorn, intenta incorporar-se a l’exèrcit republicà. Tanmateix, els seu fràgil estat de salut fa que se li recomani estar a la reragurada i no al front. Pateix per Mallorca, controlada pels escamots falangistes que porten a terme una repressió ferotge arreu de l’illa. “Tota la meva vida es lliga a tu/com en la nit les flames a la fosca” escriurà aquells dies. Gràcies a Joan Mascaró i Fornés, amic mallorquí que viu a Anglaterra, fa arribar noticies a la seva família a Palma. A finals de novembre de 1937 comença a trobar-se molt malament i el 23 de desembre se li diagnostica granúlia, una tuberculosi pulmonar incurable. “Aquest noi ja és mort” li diu el doctor Raventós, que l’atèn, en confiança a la seva amiga Amàlia Tineo. La tragèdia s’albira aprop.
El 2 de gener del nou any 1938 els seus amics opten per translladar-lo al sanatori d’El Brull, al Montseny. Ell no és gaire conscient del seu estat real. Tres dies després morirà sol, a darrera hora de l’horabaixa, assegut a una cadira. És el 5 de gener del 38 i el vetllaran Salvador Espriu i Amàlia Tineo tota la nit posterior. Al seu enterrament, al mateix sanatori, el president Companys hi envia a Antoni M. Sbert en nom de la Generalitat en guerra. La relació de les seves pertinences en el sanatori escarrufa: un raspall de dents, una màquina d’afaitar, dues pastilles de sabó, un termòmetre, una ploma, un mirall, dues ampolles de colònia, una esponja, un rellotge, dues flassades, vint-i-cinc mocadors, un abric, una jaqueta de pell, dotze samarretes, tres pijames, tres jerseis, un guardapits, una corbata, un pot de mel, set parells de mitjons, un barnús, unes sabatilles, unes sabates i un termo. Profètic, havia deixat escrit “ Viuré l’hora impura de les aspres angúnies mudes/ amb la por de morir tot sol, al carrer”.
Poc temps després, la Residencia d’Estudiants publica “Imitació del foc”, el seu últim poemari, que ha marcat a generacions de lletraferits a casa nostra. Passen els anys. El 21 de febrer de 1958, vint anys després, Salvador Espriu aconsegueix que les restes del seu millor amic de joventut siguin tralladades des del Brull al cementeri d’Arenys de Mar, al panteó de la família Espriu. Des del 20 de gener de 1978 es troben al cementeri de Palma.
Illencs 